fotos

Café ópera

El divendres 23 vam estar mirant en el Café Ópera de València un monóleg, un monóleg d'un tio del que no havía vist ni sentit res d'ell, però segons el que deien els amics, la cosa prometía.

El tio en cuastió és bo, no és meravellós, però t'ho passes be, la veritat. Li diuen Sergio Fernández i tots li diuen el Monaguillo.
La veritat es que quant començà, no em paregué res de l'altre món. En la introducció, de fet, em va pareixer un poc idiota.Vaig pensar... vaja, una altre que es pensa que per que té accent del sur, ha de ser graciós. Pero després, la veritat, conforme va anar avançant en la actuació, la cosa s'anava adreçant, amb acudits briliants, i molta gestualitat corporal. A mitant actuació es va notar que tingué que utilitzar un poc de humor faltó, vaja, que tingué que trobar algú de qui poder burlar-se una estona, per tal de que la gent es riguera i omplir temps. Per a la ameua opinió, eixó va deslluïr la actuació un poc, però al final de la correguda, s'ho vam passar molt be, i se'n anàrema dormir amb una sonrisa als llavis, que per a dormir, és el millor.
Ademés, que per 10 euros (actuació + copa).....

Mira que mola com escriu este tio!

Mirad las paredes, aun quedan letreros

de algunos que han muerto por vivir un sueño.

Y aquí no hay saliva para soñadores,

a menos que sueñes con la sombra de un ciprés.

Sueños que quedan pa los restos en nuestros corazones,

sueños que llenarán mi vida de una falsa ilusión,

sueños que no verán mis ojos ni en la mejor canción.

Y, aunque despierte todos los días, no me veréis llorar.

[..] La gente que es totalmente honesta, llegando hasta la indiscreción, suele ser irritante. A veces está bien mentir un poco [..]

FORNICARE EST PECATUM

Bajo de tu vientre hay un denso mar,

yo quiero nadar en tus aguas nada mas.

Es mejor ser diablo que aburrida santidad,

y amarse con vicio hasta ya no poder mas.

Y subir al cielo,

lo nuestro es volar en el cuerpo a cuerpo.

Dicen que es pecado

el que nunca ha amado

y nada ha dado.

A veces me follas y otras me haces el amor,

por mas que lo pienso no se cuando esta mejor.

Que nunca se acabe esta avaricia entre tu y yo.

Que guarden que recen tu y yo estamos condenaos.

Por subir al cielo,

por volar sin consentimiento.

Dicen que es pecado

el que nunca ha amado

y nada ha dado, nada ha dado.

Con todo el placer, con todo el placer,

tu y yo marchamos derechitos al infierno.

Dice que es pecado el que nunca ha amado

y nada ha dado.

Con todo el placer, con todo el placer,

tu y yo marchamos derechitos al infierno.

Vámonos!

EL LLIBRE DE ROBE!

" El viaje íntimo de la locura". Aques és el títol del llibre de Roberto Iniesta, cantant de Extremoduro. El próxim 28 de setembre ix a la venda.
No tinc ni puta idea de que tracta, pero l'he de llegir fijo -Este tio diu veritats com a punys- . Igual després es un trunyo, pero no crec.

Ja contaré que tal...

Carros de foc

Hem estat contemplant la posiblitat de fer la carros de foc enguany, al pont d'octubre, pero ho hem descartat (en principi) .

Si que hem parlat (encara que no la fem ) que podríem pujar a Aigües Tortes a investigar i a pegar una miradeta dels recorreguts, o al menys, d'intentar fer alguna xicoteta travesia.

Per si algu l'interessa, els carros de Foc es un carrera que es fa en el parc natural de Aigües Tortes, i consisteix en fer una sèrie de travesíes entre uns refugis de muntanya.
Hi han dos formes de fer-la, una es en un sol dia (sky-runner) i l'altra és lliure (entre dos i tres díes) sempre i quant passes per els refugis i et posen un segell.

La varietat sky runner es la genuina, ja que, segons la història la carrera va nàixer per la inicativa dels antics guardes dels refugis de visitar tots els companys en un dia. En quant passàven, els que estàven al refgi deien "¡ja van els carros de foc!"


De totes formes, ha canviat molt des de aquella època fins ara, ho podem comprovar en la pàgina oficial : www.carrosdefoc.com.

Si no passa res a vore si la fem primer en varios díes, i, a l'any que ve la fem en el mode "sky runner".

¡Salut!

Poemes de manolillo chinato

Hi han vegades que un llibre et marca. Hi han vegades que tens un llibre el qual t'agrada obrirlo per una fulla qualsevol i llegir un rato. Llegir un rato, tancarlo i pensar en el que has llegit. A mi em passa en un. Es diu "Amor, rebeldía, libertad y sangre" i es de Manolillo Chinato. Pose un troset que a mi m'agrada especialment.

Y yo no he muerto
Me alegro de la lluvia y me alegro del viento.
Si tengo frio, me caliento.
Si tengo miedo, ¡que no lo tengo!
susurro y pienso. Y para la mañana
ya me he comido mi pequeña ración de esperanza.
Una sola puerta
de tres, abierta
Una sola puerta, inmensa.

Frases molt interesant de Martin H

M'ha vingut a la memòria una peli que vaig vore ja fa temps, que em va sorprendre molt gratament, de fet vaig sentir dos reflexions que es van quedar grabades a foc en el meu subconscient, de segur que si les llegiu, vos faràn pensar, igual que a mi.





[..]No dice nada del dolor, no dice que hay cosas que duelen tanto que es mil veces mejor morirse.
Es como es él:No se mete a fondo en nada ,no dice nada pero es simpático.No soporta el dolor y lo niega.Decide que no existe.[..]


[..]Eso de extrañar, la nostalgia y todo es eso, es un bálsamo. No se extraña un país. Se extraña el barrio en todo caso pero también lo extrañas si te mudas a 10 cuadras.
El que se siente patriota, el que cree que pertenece a un país es un tarado mental. La patria es un invento. Que tengo que ver yo con un tocumano o con un salteño. Son tan ajenos a mi como un catalán o un portugués. Estadísticas. Números sin cara. Uno se siente parte de muy poca gente. TU PAÍS SON TUS AMIGOS Y ESO SI SE EXTRAÑA. [..]

Gran tema

No tengo miedo al que llaman eterno,
mis pecados son lo bueno que he pasado,
ni al que quiera condenar mi manera de vivir,
no tengo miedo.

No tengo miedo a ningún comentario
de quien dice que esta libre de pecado,
ni al que quiera censurar mi manera de vivir,
no tengo miedo.

No tengo miedo al paso del tiempo
mientras sepa que vivir no es lo que cuenta,
y que nadie va a cambiar mi manera de vivir,
no tengo miedo.

No tengo miedo a estar enamorado,
mis pecados entre dos son más pecados,
y es que eso de pecar es mi manera de vivir,
aunque les duela.
No tengo miedo al vecindario,
no tengo miedo al comisario.
No tengo miedo a ningún virus de esos,
no tengo miedo ni al trabajo.

Y paseo con mi orgullo,
y fumo lo que me entra en gana,
condenado a dar la nota,
y de rato en rato entrar en la ilegalidad.

Mort de una escladora al pic renclusa... jodeer

Acabe de llegir al 20minutos.com que ha mort una escaladora al pic renclusa, un dels pics per els que passem per a pujar al Aneto, de fet nosaltres passàrem molt a prop de la cima, per un costat al pujar, i per l'altre al baixar. Pobreta. En fi, el qui va no vullga pols, que no vaja a l'era. Està clar que ningú vol que passe res i que tots volem disfrutar amb la muntanya, però en quant vas a pujar a un pic alt i complicat, ja saps al que t'expons.


Per cert, ahir Xarlie em va comentar que volt tornar a pujar l'aneto..... JO M'APUNTE

Pujada al Aneto

El primer cap de setmana d'agost, el vam passar a Benasque, pujant el Aneto. UNA EXPERIÈNCIA INOLVIDABLE. Pese a estar caminant unes 12 hores, posar el cos al límit de les seues forces, estar varies vegades travessant crestes verdaderament perilloses.... Va ser un flipe.


Que conste que va ser pensat i fet, ja que ni tan sols m'havia estudiat el mapa. Pujàrem el divendres per la matinada, i arribàrem a mig matí al càmping. Kilòmetres i kilòmetres amb el cotxe.

Al deixar les coses al càmping, vam anar a visitar Benasque i a velar armes per al dissabte.

PLUTJA.

El dissbate a les 4:30 del matí comencem la marxa.

ASCENS

Des de la parada del autobús fins al refugi un caminet dur però fàcil de seguir. Eixim del refugi i ens perdem. Tornada a la senda.
Xarlie es doble el turmell però pot continuar.
Comencem l'ascensió cap als dos portillons, els cuals vam pujar (després ens adonàrem de que els podíem haver bordejat).
Primer esglai del matí. Anem amb un grup de gent de Pamplona prou més experimentada que nosaltres. Ens claven per dalt de la cresta del Portillón Superior. UFFFFFFFFFFFFF. Una cresta de 50 centímetres de ample al millor dels casos, ens toca fer com si estiguerem fetn boulder, però amb motxiles i amb caigudes de 100 i pico metres als dos costats. Adrenalina a tope.

En quant baixem de la cresta, passem a unc aos de blocs granítics, els cuals son enormes. Primers rierols del desgel. Comencem a trobar-nos en aglomeracions de neu que es van fent cada vegada més comuns, fins que arribem al glaciar.

Es posem els campons, atravessem el glaciar i arribem al "esperat" Pas de Mahoma. MARE MEUA. Xarlie i jo volem morir-se.
Segon esglai del dia. Atravessar esta cresta, pense que és el repte que més m'ha costat en tota ma vida. No es podeu imaginar la por que has de véncer per passar-la. Increible. Hi ha videos per youtube que ho il.lustren, a vore si en penje un. I al final, coronem l'Aneto. Possem la bandera de la Puebla i, merda!... HI HA QUE TORNAR A PASSAR LA CRESTA !!!! . Altra vegada de canguele, comencem el descens.

DESCENS

El descens decidim fer-lo per altre camí. Resultat : es perdem per fer-li cas a uno al que li deuría haver clavat el piolet al cap per flipat. Trovem una senda plagada de merdes de vaca com a balons de futbol, i a mitant, es possa a tronar, diluviar i pedregar com si s'acabara el món.
Arribàrem al autobús xopats i morts, però arribàrem.

Cova tallada

El día 18 vam anar a visitar la cova tallada, que era una de les meues espinetes clavades. Portava ja prou de temps volent-la visitar, però encara havía pogut anar.

Anàrem Xarlie, Raul Tamara i jo, i s'ho passàrem d'allò més be.
Començàrem a caminar sobre la una de la vesprada (comencem be), i es vam equivocar de camí. (Raul). Arrivàrem a una caleta nudista on hi havía un home vell ja, amb un "birloncho" que la flipes (Tamara dixit) jajaja. Després ja, per el camí correcte, vam agafar uns escalons amb prou pendent i una senda molt bonica, que va paral.lela a la costa en tot moment. No és complicada, però tampoc és fàcil si no tens costum de fer un poc el cabra.
Arribàrem a la entrada de la cova sobre les dos menys cuart, i es quedàrem fent un poc el bobo per les pedres Xarlie i jo. Una vegada dins de la cova, vam quedar flipats per les cavitats, la claritat de l'aigua i lo gelada que estava.
Es vam tirar a bucejar un ratet i ja se'n enfilèrem per la senda una altra vegada, cap a Dènia a dinar.

En resúmen, una ruta molt recomanable per als mesos d'estiu.

Mora de Rubielos

Pese haver estat un montó de vegades de pas per el poble de Mora, encar no havíem anat a visitar el castell de Mora. I ja era hora.

La entrada ens costà 2 euros, però la veritat, es que val la pena, ja que es nota que estàn fent un gran treball per restaurar-lo. Ademés, et donen un plànol explicatiu on et va indicant detalls significatius de cada una de les estàncies visistables.

LA visita no és molt llarga, de una hora i mitja aproximadament, peró es pot ampliar amb la visita de la torre de vigilia, situada més a l'est del castell i dalt de una llometa més elevada que el castell. Segon ens conta el tríptic, tota la villa estava amurallada, i la torre també formava part de l'entramat defensiu.

Encara no dispose de les fotos, pero a vore si les puje pronte.... COMING SOON

Bueno, comencema publicar en açó del blog...... Encara ho estic provant... a vore que tal es queda.